01:04 h. Martes, 21 de Noviembre de 2017

Artà Notícies

El primer consistori de la II República a Artà. Jaume Morey

Jaume Morey ens ofereix una mirada sobre el primer consistori sorgit de les eleccions del 12 d’abril de 1931. Amb l’eclosió de tres regidors que protagonitzaren un canvi impensat, tot i que desitjat. Ells donaren forma a una nova manera de regir l’ajuntament. Per primera vegada, la iniciativa municipal no la marcaven els cacics: aquell consistori va ser considerat com la primera derrota de don Pere Morell i Olesa, senyor dels Olors. La II República, però, va ser tràgicament anorreada pel cop militar del 18 de juliol de 1936.

Oferim, per tant, un resum del que feren aquells tres regidors del primer ajuntament democràtic elegit l’abril de 1931, ara fa 82 anys.

Jaume Morey Sureda  |  12 de Abril de 2013 (20:36 h.)
Más acciones:

Andreu Forteza Forteza, Gallet. Regidor del primer consistori de la II República a Artà
Andreu Forteza Forteza, Gallet. Regidor del primer consistori de la II República a Artà

Unes eleccions municipals per al canvi

            El triomf a les eleccions municipals dels partit republicans i l’aïllament absolut dels partidaris de la monarquia provocà que dos dies després, el 14 d’abril, es proclamàs la II República Espanyola. Varen ser uns comicis locals els que precipitaren el canvi de règim.

            A Artà els guanyà una majoria liberal-republicana i per primera vegada foren derrotats els candidats conservadors.  Els noms dels 13 regidors elegits per formar el primer consistori de la II República, i els vots que obtingueren, són els següents:

Sis pel primer districte: Joan Oléo Sureda (333 vots), Nicolau Pons Sancho (329), Pere Gil Sureda (329), Andreu Forteza Forteza (318), Pere Amorós Amorós (255) i Julià Carrió Muntaner (246).

Set pel segon districte: Pere Servera Miquel (401), Miquel Llodrà Massot (394), Bartomeu Sancho Moll (394), Lluís Riera Ferrer (393), Agustí Esteva Ginard (388), Rafel Blanes Sancho (310) i Joan Ginard Sancho (304).

El mateix dia 12 el batle Oléo –ho era des del gener de 1931– comunicà al governador “Notificadas elecciones completa tranquilidad, resultando elegidos ocho liberales, tres independientes monárquicos, un demócrata y un independiente antimonárquico”. El dia 15 el batle va rebre ordres del governador: hissar la bandera republicana i fer la difusió pública de la proclamació de la II República.

Dels resultats a Artà se’n derivà un fet inèdit, insòlit fins i tot: els quatre regidors electes de la candidatura conservadora abandonaren els escons. Dos preferiren continuar en els seus càrrecs del Jutjat i que resultaven incompatibles amb el de regidor. Eren Pere Amorós Amorós i Julià Carrió Muntaner, respectivament Jutge municipal propietari i suplent. Els altres dos regidors electes d’aquesta formació, el metge Rafel Blanes Sancho i Joan Ginard Sancho, no assistiren mai a les sessions plenàries, llevat de la primera (Blanes i Ginard) i la segona (Ginard). La realitat degué ser que no païren haver d’exercir com a minoria derrotada per primera vegada en la història de les eleccions municipals.

Aquesta absència de quatre dels nou regidors electes provocà dificultats en el funcionament de la corporació. Bastava que alguns dels nou faltassin a les sessions perquè s’haguessin de celebrar en segona convocatòria; o que resultàs difícil aprovar aquelles qüestions que requerien una majoria qualificada, com per exemple els pressuposts. Poder trastocar la celebració ordinària de sessions fou un recurs aprofitat per cada un dels dos bàndols en què aviat es va dividir el consistori.

 

Majoria de sis, minoria de tres

Tres regidors es distingiren aviat dels altres sis. Així, les qüestions es plantejaren entre una majoria de sis, del partit liberal, i una minoria de tres de filiació diversa que no sempre formaren un grup homogeni. Els tres foren Andreu Forteza Forteza, Gallet, de 40 anys; Pere Servera Miquel, Bossa, també de 40 anys; i Agustí Esteva Ginard, de Son Cremat, de 51.

Andreu Forteza s’havia iniciat a les joventuts mauristes però aviat (1915) passà als liberals i va tenir qualque càrrec a la Federació Obrera. Com a corresponsal de la revista satírica ‘Es Gallet’, de Palma, va provocar un rebombori descomunal quan en una crònica de juny de 1917 va emetre unes opinions que la dreta considerà molt injurioses contra el rector. En una columna d’agost de 1934 –publicada al ‘Foch i Fum’– es definí com a “treballador republicà conservador” oposat al caciquisme, per la dreta, i al comunisme i anarquisme per l’esquerra.

Agustí Esteva el 1913 era el secretari de la Federació Obrera i va ser candidat –derrotat– a les eleccions de novembre de 1917 en una llista liberal-obrera. Col·laborà a ‘El Obrero Balear’ amb uns articles que permeten considerar-lo un dels ideòlegs del socialisme incipient d’abans de la dictadura de Primo de Rivera.

De Pere Servera no n’hem pogut documentar activitat política prèvia.

Aquest grup de tres –que anomenarem dissidents– va ser l’autèntic dinamitzador d’un consistori que, en els primers anys, va encetar qüestions de gran transcendència. Algunes per resoldre problemes atàvics que els consistoris anteriors arrossegaren sense mai trobar-hi solució. Altres amb una intenció de canvi radical que seran represes pel segon consistori republicà de febrer de 1936, el del Front Popular. Fomentaren, a més, la participació del poble en els afers municipals –l’assistència a les sessions plenàries era nombrosa– i obriren noves formes d’atenció a les qüestions més importants i quotidianes de la gestió municipal, com la sanitat, el mercat, la inspecció de queviures i dels instruments de mesura, l’educació, la hisenda... La novetat més important que aportaren aquests tres regidors fou que, per primera vegada, la iniciativa municipal no la marcaven els cacics: aquell consistori va ser considerat com la primera derrota de don Pere Morell i Olesa, senyor dels Olors.

Tot i que els nou regidors efectius havien estat elegits en la mateixa llista i que els quatre conservadors abandonaren la corporació, no va ser una legislatura plàcida. Tres varen ser els batles que es succeïren en els gairebé cinc anys d’aquell consistori. El primer, elegit per la corporació, va ser Joan Oléo. El 31 d’octubre –possiblement cansat i potser ofès per les tensions que produïen les iniciatives dels tres dissidents– va presentar la dimissió i fou substituït per Bartomeu Sancho que, a la vegada, dimití el gener de 1932 –probablement per motius semblants als d’Oléo– i fou substituït per Pere Gil, que ho va ser fins a l’entrada del consistori del Front Popular el març de 1936.

 

Sessions obertes al poble, i tancades

Una de les primeres decisions del nou consistori fou la de fixar el dijous a la nit per a la celebració de les sessions. Això permetia l’assistència d’un públic obrer cada cop més nombrós i més interessat per les qüestions municipals. És possible que la novetat de veure que la gestió consistorial era observada, comentada, i a vegades contestada, exercís una pressió sobre els regidors de la majoria –lògicament poc avesats a la pràctica democràtica– que els arribà a resultar incòmoda.

El recurs va ser recórrer a la possibilitat que brindava ser només nou i disposar d’una majoria de sis: es passà a fer-les de dia. Així s’acabaren els ‘aldarulls’ que deien que es produïen a les sessions nocturnes. Els tres dissidents protestaren i durant vuit setmanes no assistiren a les sessions en senyal de protesta. Aquí degueren veure, els de la majoria, com podien assegurar-se la placidesa. Més endavant concediren de passar-les al diumenge matí però la gent tampoc no podia assistir-hi perquè era el dia de mercat i havien de tornar prest a les possessions. En tot cas era fàcil que no hi assistís el nombre suficient de regidors i s’haguessin de passar a segona convocatòria en dia de feina i al matí, una maniobra que va esdevenir freqüent.

La insistència dels dissidents a presentar protestes pels canvis i demanar horari nocturn de dia fener –fins a onze vegades consten en acta– no va servir per mudar la decisió de la majoria.

 

Nous objectius polítics

            Els tres regidors anaren per feina des de la primera de les sessions. Forteza va demanar que els recaptadors municipals presentassin les liquidacions dels anys que tenien pendents. Un d’ells feia sis anys que les tenia pendents. El mateix Forteza i Pere Servera sol·licitaren l’estudi per a un repartiment més equitatiu d’imposts i arbitris municipals. Són dues propostes importants i d’indubtable càrrega política. I que demostren una capacitat nova d’anàlisi i de voluntat d’aquests regidors.

La reforma d’aplicar imposts i arbitris de forma equitativa –d’acord amb la riquesa de cadascú– era una vella i repetida reclamació de l’extinta Federació Obrera i després del primer toc de campana de la democràcia republicana va ser presentada al consistori en què tants havien depositat tantes esperances de canvi.

            L’altre acord, exigir als recaptadors de retre comptes de les liquidacions endarrerides, apuntava al moll del domini caciquista. Certament, tenir-ho bé amb el cacic que controlava el poder municipal, o amb els seus amics o servidors, és a dir, amb la xarxa local del poder caciquista, podia tenir com a resultat una quota baixa en els padrons d’imposts, taxes i arbitris, o no constar-hi, o ser-hi amb bases de càlcul favorables, o constar-hi però no liquidar-la... Era un important mitjà per mantenir la llarga tradició del clientelisme en què es basava el domini del cacic.

            Exigir la liquidació als recaptadors havia de permetre, per tant, descobrir la corrupció que s’exercia mitjançant la manipulació de quotes, inscripcions i liquidacions dels distints padrons.

El 30 d’abril el batle Oléo va definir els que per ell eren els tres principals problemes que tenia l’Ajuntament: la construcció d’escoles, el proveïment d’aigua potable i la reforma del cementiri.

Aquestes cinc qüestions, dues per al funcionament equitatiu i eficient de la hisenda municipal i tres per resoldre necessitats històriques deixades de banda pels consistoris conservadors, marcaran el rumb del primer ajuntament republicà. Amb una sisena que apareixerà als tres mesos.

 

El proveïment d’aigua

S’anà ampliant la xarxa de distribució i s’intentà racionalitzar l’accés a l’aigua. Eren pocs els abonats al servei a domicili, bàsicament senyors i benestants. La població en general es proveïa de les cantines públiques i el cabal que hi arribava era escàs fins que les cisternes i aljubs del que tenien connexió a la xarxa no eren plens. S’establiren torns. A més, cada estiu calia restringir el servei perquè els pous no donaven aigua suficient –els dissidents proposaren de tancar el servei a domicili i donar tot el cabal a les cantines– i s’intentaren l’explotació de nous aqüífers. I finalment es va destapar un cas de presumpta corrupció en l’adquisició dels terrenys i pous de S’Hort d’En Bril que mai no s’acabà d’aclarir. El problema de l’aigua només va conèixer millores mínimes.

 

Les escoles

            Era una necessitat reivindicada des que la revista ‘Llevant’ en plantejà la pèssima situació des del primer número del desembre de 1916. A la revista hi podem trobar les desastroses xifres d’analfabetisme i d’assistència a les aules. Les escoles nacionals s’ubicaven en cases particulars que cada temporada s’havien de traslladar perquè acabava el contracte de lloguer. Calien reformes contínues per resoldre problemes de seguretat, ja que les cases llogades a baix preu solien ser velles i sense les condicions que requeria una escola. Eren, a més, locals insuficients amb la qual cosa resultava inútil fomentar l’assistència dels alumnes. El regidor Esteva fins i tot proposà de treure la Guàrdia Civil de l’edifici de propietat municipal per destinar-lo a escoles. El consistori republicà intentà aconseguir un solar però no en trobava d’adequats i, quan se’n tenia un d’ullat, se li descobrien nous emperons. Hi hagué, a més, dificultats fortes per arribar a un acord sobre quin era el solar més apropiat dels dos que ho semblaven. Un, a la costa de Sant Salvador, l’altre a la zona de Ses Forques. El primer era el preferit de la dreta i del clergat parroquial; el segon ho era de la classe obrera. S’hagué de celebrar una consulta popular, en dues tongades, i finalment es decidí pel del que estava al costat de l’església. Va ser la gran obra del primer consistori republicà. Les escoles s’inauguraren el 7 de gener de 1936.

 

El cementeri

            La constitució de la II República obligava a secularitzar els cementeris i l’Ajuntament, a iniciativa dels regidors dissidents, canvià la placa de l’entrada que resava “Cementerio católico” per una nova de “Cementerio Municipal”, canvi que en el juny de 1932 ja s’havia produït. A part de la polèmica que suscità el fet que les figures dels dos àngels que sostenien l’escut d’Artà a sobre del portal perdessin les ales, hi havia una altra qüestió més dificultosa. El cementeri civil estava separat del que havia passat a dir-se municipal i deixat de mà, gairebé abandonat. Era una reivindicació històrica dels republicans i socialistes artanencs –hi reposaven les restes dels primers republicans– però no es trobava la solució que permetés, primer, la connexió dels dos cementeris i, després, la dignificació del civil, totalment descuidat. Tot i la insistència dels dissidents, la majoria dels sis no trobava –o no cercava– la manera i donava allargues... El problema va quedar sense resoldre.

            La qüestió del cementeri anava lligada a una altra: la laïcització de la societat. Per primera vegada fou qüestionada des del poder municipal la celebració d’actes religiosos fora dels recintes de culte. Fins i tot per a la solució del problema de les escoles el regidor Forteza proposà de recuperar les dependències del claustre del convent dels franciscans en tant no es construís el nou edifici. Altres mesures en aquest sentit foren l’intent de posar contribucions als edificis de culte, la mesura de retirar els signes religiosos de la sala de sessions, els dubtes de si autoritzar o no la sortida dels dimonis i la cavalcada de Sant Antoni –amb polèmica grossa el gener de 1934– i, sobretot, la qüestió de les processons.

            L’enfrontament més seriós, però, fou el projecte de substitució de l’ensenyament religiós derivat, també, de la constitució republicana. Aquesta era una nova vasa per reclamar la construcció de noves escoles, perquè serien necessàries per encabir l’alumnat que aleshores assistia a les escoles dels ordes religiosos que n’impartien.

En totes aquestes qüestions les iniciatives i insistència constants dels tres dissidents no aconseguí gairebé avenços substancials i, en canvi, suposaren un enfrontament directe amb l’església local.

 

L’allotjament dels missatges

Una altra proposta apuntà cap a un altre sector igualment poderós en la societat artanenca d’aquell temps.

El regidor Servera, a la sessió del 23 de juliol de 1931, als tres mesos de la proclamació de la II República, intervé per dir “[...] aun sospechando que ello no sea incumbencia del Ayuntamiento, formulaba una proposición: que todo propietario o colono que tenga a su servicio algún gañán venga obligado a facilitarle cama para descansar.”

Era una proposta enverinada, una càrrega de profunditat contra l’ordre vigent fins aleshores i que possiblement irrità el poderós nucli de grans propietaris. Els missatges, aleshores, dormien habitualment al paller, o a dins els estables mateixos, prop de les bèsties. Ningú mai no havia reclamat unes condicions mínimes per al lloc on havien de romandre els jornalers de les possessions perquè fer-ho possiblement hauria ocasionat la pèrdua fulminant del treball.

L’Aliança Obrera, recentment constituïda amb dirigents històrics de la primitiva Federació Obrera i altres de joves, havia manifestat per escrit l’adhesió a la petició feta pel regidor Servera sobre l’allotjament dels missatges.

El batle al·legà que no era una potestat municipal però que creia que es podria resoldre per acord entre ajuntament i propietaris. No donà resultat. L’Aliança Obrera demanà que es giràs una visita d’inspecció. La solució arribà amb la resposta d’un expert a qui s’havia consultat: l’allotjament no era incumbència municipal, però on no hi havia inspector de treball, el batle en podia nomenar un i si aquest considerava que els locals on dormien els missatges no complien la normativa de treball, podia obligar els propietaris a posar-los en condicions.

Es va reunir la Junta de Sanitat i acordà dirigir-se al propietaris per obligar-los a evitar que els missatges dormissin en els mateixos locals del bestiar. Els donava un termini de tres mesos per resoldre la qüestió. L’acord es va notificar al propietaris de Sa Canova, Son Catiu, Albarca, Sa Cova, Son Fortè, Son Morey, Son Sureda, Son Cardaix, Salma Vell, Salma Nou, Carrossa, Els Olors, Es Recó, Sa Duaia, Sos Sanxos, Can Canals, Ses Pastores, S’Ametlerar, Morell, Es Codolar i S’Estelrica.

En feren poc cas, els propietaris, i els regidors dissidents insistiren un i altre cop. Finalment, i per intervenció del governador, aconseguiren que es fes la inspecció. En algunes possessions havien obeït parcialment les ordres tot i que no devia ser del tot correcte atès que el 1936, el consistori del Front Popular va haver de reprendre la qüestió, ara amb més èxit a partir d’un demolidor informe del metge Quintín.

Els dissidents abandonen

            En el mes de novembre de 1933 –abans per tant de les eleccions que donaren la victòria a les dretes i s’iniciàs l’anomenat Bienni Negre– els tres regidors tiraren la tovallola. Tenien motius per estar fatigats i decebuts per l’escassa efectivitat de la seva tasca, per la necessitat d’haver d’insistir constantment, pels enfrontaments continuats i les travetes que la majoria dels sis posava a les seves iniciatives: el repartiment equitatiu de la fiscalitat no depenia de l’ajuntament i les liquidacions dels recaptadors es prorrogaven amb la complicitat de la majoria.

Hem dit que fins a onze vegades insistiren a demanar que les sessions es fessin en dia de feina i a la nit. Finalment plantejaren un ultimàtum: si no es feia el canvi que permetés els obrers d’assistir a les sessions, ells no hi tornarien. La majoria de sis degué veure el cel obert i no varen fer el canvi. Els tres regidors, que potser creien que la postura de força seria suficient, es trobaren presoners de l’envit i abandonaren el càrrec. S’acabà la dinàmica innovadora que havien protagonitzat i l’Ajuntament es convertí en el que acostumava a ser abans de la II República, una institució anodina sense voluntat de trencar el domini que els poders fàctics exercien sobre la vida municipal. És possible que amb la victòria de les dretes a les eleccions de final d’any 1933 també s’hagués estroncat aquella energia de canvi, però sempre quedarà el dubte de si aquells tres regidors foren víctimes d’una certa ingenuïtat política a l’hora de plantejar l’envit a tot o res.

A mode de balanç

            Amb tot aquells tres regidors que hem anomenat dissidents varen marcar un camí. Desenvoluparen una activitat voluntariosa i agosarada en solitari, sense el suport d’una organització que els fes costat, sense l’avès de la gestió municipal, sense mitjans reals de mobilització de la població... però establiren un precedent que va ser aprofitat pel consistori del Front Popular ja que totes les qüestions que ells promogueren varen ser represes i en algunes es va avançar més ràpidament gràcies a dos factors, una ideologia més definida i interessada en el progrés igualitari de la societat, i formar una majoria de govern compacta.

            Si contemplam, però, el conjunt dels cinc anys llargs d’ajuntaments de la II República el balanç és ferest: el canvi iniciat el 1931, interromput el 1933 i consolidat el març de 1936 va ser brutalment esclafat amb el cop dels militars del juliol del 36.

Un parèntesi de 43 anys, farcit de repressió i manca de llibertat, i 34 de democràcia sovint amnèsica no ens haurien de fer oblidar que la possibilitat de canvi va existir a partir del 14 d’abril de 1931.

 

Jaume Morey Sureda

Más noticias en Societat

  hola

hola

  prova de reinici

això és una prova

  Artà Notícies deixarà de publicar durant 10 dies per dur a terme una reestructuració

Després d'una primera etapa experimental de 5 mesos, que consideram que ha assolit els objectius que ens havíem proposat, ara...